Nueva sesión de “Cinefórum Cineculpable” el lunes 17 de diciembre.

"Gólgota" se gana los aplausos del público en el cinefórum de Vila-real

El Espai Jove de Vila-real acogió esta semana, como cada último lunes de mes, el “Cinefórum Cineculpable”, una actividad que hace las delicias de los aficionados al séptimo arte en el municipio de la Plana Baixa. El momento más esperado de la tarde fue la proyección del mediometraje “Gólgota” (2008), dirigida por el vila-realense Román Rubert, quien estuvo presente durante el cinefórum y participó en el debate posterior.

Un mediometraje es una especie insólita dentro de las producciones audiovisuales. Demasiado breve para proyectarse en los cines, demasiado extenso para participar en un festival de cortos. A pesar de ello, “Gólgota” se ha abierto paso en diversos certámenes internacionales. La obra de Román Rubert, autor también de dos cortometrajes (“Pantocrátor” en 2006 y “Preadolescencia” en 2012), destaca por la unión de todos sus elementos, calculados hasta el más mínimo detalle para crear una historia que, más que narrarla, se susurra ante el oído del espectador, en el cual queda la tarea de interpretarla.

“No me hace falta buscarle una excusa”, opinó un espectador. “Me parece interesante simplemente verlo. No tengo que buscarle explicaciones”. Rubert admitió que si “Gólgota” te hacía pasar veintincinco minutos entretenido había cumplido su cometido. Sin embargo, explicó que en la obra todo estaba planificado. “Todo elemento cumple una función”, añadió.

Los recursos expresivos son abundantes en el mediometraje. Lo más característico de "Gólgota" es su insólito uso de la música. "La narración fluye a partir de la música", justificó el director. Los espectadores lo calificaron como un retrato onírico. La atmósfera de ensueño rodea toda la proyección. También abundan los giros narrativos que precisan de la constante atención del espectador, al que deja atónito y expectante. Otro atractivo del mediometraje es la inesperada aparición de Jack Taylor, reconocido actor estadounidense. "Se me ofreció la oportunidad de rodar con Jack Taylor y no pude dejarla pasar", reconoció Rubert.

Los espectadores también se interesaron por el proceso de rodaje del film, que tuvo lugar en los alrededores de Teruel. “Fueron cinco días de rodaje pero la planificación, el tiempo que tardas desde que empiezas a pensar en una idea hasta que grabas la película es muy largo. Tardé seis meses”, explicó Rubert.

Además de “Gólgota”, en esta sesión del “Cinefórum Cineculpable” se proyectaron cinco cortometrajes. Destacaron los temas dramáticos, como la pérdida de la identidad, las presiones económicas y los problemas sociales más polémicos. También hubo espacio para la comedia, una chispa de humor que iluminara los momentos más difíciles.

Los otros cortometrajes proyectados:

- "Berlín" de David García y Estíbaliz Veiga.

- "Cine social" de David Galán.

- "The story of David Leonard Sutton" de Alfonso Díaz.

- "Cuestión de huevos" de Arturo Morales.

- "Take off" de Jim Box.

Autora del Texto: Marina Valverde Serra http://micajasinzapatos.blogspot.com.es/

Un año de Cinefórum

En septiembre de 2011 comenzamos esta actividad en un aula del Espai Jove.

Hacía muchísimo tiempo que venía rondando por mi cabeza una proyección mensual de cortometrajes, a modo de cinefórum del que se hacían en los pueblos de España cuando, o no había cine o lo había pero era muy caro.

La cuestión era básica, si el festival de cortos recibe una media de 250 cintas al año y se proyectan unas 35... ¿qué pasa con el resto, a dónde van a parar?

Esos cortos forman parte del archivo oficial del festival, así lo indica en las bases de Cineculpable y es una magnífica idea, porque se dispone de horas y horas de material de diferente temática, a saber: inmigración, derechos humanos, igualdad de género, terror, humor, medio ambiente... 

De hecho, desde que nos pusimos manos a la obra y comenzamos a revisar los cortos enviados desde el año 2007 (ya todos en dvd y la cosa es más sencilla) se comienzan a programar sesiones especiales como: Cortos de escasa duración, cortos de temática medioambiental, de conductas adictivas. También se participa con la Concejalía de asuntos sociales (UPC Unitat de prevenció comunitària) y con la de seguridad (Unidad de formación de la Policía Local), poniendo a su alcance trabajos que pueden servir en apoyo a charlas y jornadas de formación.

De esta manera, se sigue extendiendo la cultura del cortometraje, de lo audiovisual, y con material que no cuesta dinero al ciudadano, porque descansa en las estantería del Espai Jove.

En Vila-real tenemos un magnífico festival de cortometrajes. Hecho que muchas ciudades otrora gozaron, pero que ya no pueden decir lo mismo; como Peñíscola o la propia capital (festival de cine amateur y el festival de jóvenes realizadores).

El hecho de la continuidad de nuestro festival, ha creado un interés y una cultura del corto inusitada en Vila-real. Cada vez más, la gente ya sabe lo que es un cortometraje, lo sabe porque lo ha visto, porque un familiar suyo ha salido en uno de ellos, lo conoce porque sabe que en Vila-real hay un festival de cortometrajes que es internacional y los medios se hacen eco del mismo.

El festival no es una quimera, no es un acto que organiza la concejalía y van 30 personas. El festival tiene un público fiel que llena el auditorio municipal entre semana a las 22.00h. Eso tiene mucho mérito. Los que organizan actos así lo pueden atestiguar.

Por todo esto, se hacía necesario que Cineculpable tuviera una continuidad durante todo el año, haciendo más grande la marca del festival.

Por esta razón, nació Cinefórum. 

Cinefórum, recoge aquellos cortos que no pudieron entrar en la sección oficial del festival, pero que por su calidad, guión; su forma de contar la historia, o simplemente su encanto, merecen tener otra oportunidad.

Es cierto que el festival ha ido creciendo y lo ha hecho con su público. Eso es inseparable y además coherente. Es por eso por lo que la programación de Cineculpable es acorde con el público que lo visita. 

No imagino a 400 personas viendo un cortometraje de plano fijo y 15 minutos de duración; o uno en el que no hay diálogos y solo sonidos, por poner un ejemplo. Tampoco viendo cortos como "Cine social" de David Galán, el corto más políticamente incorrecto que he visto jamás.

Evidentemente el público no lo entendería.

Por eso tiene más sentido, que en una de las salas de Espai Jove, se de rienda suelta a nuestras más oscuros deseos de ver algo contado de manera totalmente diferente, algo que no podremos ver ni en internet (no seremos capaces de encontrarlo) ni nos mostraran otros festivales.

Para todos los amantes de la cultura audiovisual, y no solo de los cortos, Cinefórum es vuestra actividad.

Además de ver cortos, hablamos de ellos, y lo hacemos cada sesión con un director de la provincia; que nos visita y nos muestra un trabajo propio. 

Cuando termina la sesión, comienza una agradable tertulia de cine, en la que muchos ya aventuran que deberá ser más larga que la sesión de cortos propiamente dicha.

Durante este año que lleva la actividad nos han visitado los artistas locales, a día de hoy todavía no han venido todos (pero vendrán), porque en Vila-real hay mucho arte en corto, aunque suene un poco pedante decirlo. 

Han presidido la mesa redonda: Álvaro Beltrán con "El fenómeno Ovni"; "Freaks in black" con "No invadirás Polonia"; Sergio Tellols "Efecto"; Román Rubert "Pantocrátor"; Cristian Font "Dos primos muy primos"; Paco Canales "Mientras tenga mis piernas"; Antoni Castelló-Fili "Trance"; Cristian Micó "Dentro".

Sí, sí, todo esto está aquí en Vila-real, aquí hay mucha gente y además muy buena que está haciendo cortometrajes.

Después del éxito del la 15 edición del Festival de cortos Cineculpable, retomamos la actividad mensual. 

Durante todo el año, vamos a estar en el Espai Jove, a las 20.00h, con entrada gratuita el último lunes de cada mes.

Quiero dar las gracias a Xavi Ochando, concejal de Juventud, porque desde el primer día que le presente el proyecto me ha apoyado y me ha dejado libertad absoluta para que la actividad adquiera dimensión y personalidad propia. Cosa que no puedo decir de ediles con los que he trabajado en el pasado. 

También a mis amigos Txús Madrigal y Leticia Mora, que pierden su tiempo en la actividad y nunca me dicen no a nada. 

Pero en especial, al público que asiste todos los meses, porque sin vosotros, esto no funciona.

Seguimos otro año, un abrazo a todos.

Óscar Parra.

Sesión del 29 de octubre de 2012

Mientras tenga mis piernas, un curt de rodat a Vila-real en 1979

Cinefòrum Cineculpable, a poc a poc, es va convertint en punt de trobada de molts arts, oficis i assajos; però ja és oficialment la casa del curtmetratge.

En esta sessió vam comptar amb un convidat molt especial, que va portar un curt expectant. El polifacètic veí de Vila-real Paco Canals (qui no ha sentit parlar d'ell alguna vegada) en una de les seues múltiples facetes, perquè també fa de director i productor. En esta jornada, Canals ens va brindar l'oportunitat de veure el seu curtmetratge "Mientras tenga mis piernas" rodat en format cine a Vila-real, el passat any 1979, des de llavors ha plogut i molt. Els allí presents vam poder veure com ha envellit el curtmetratge, després de trenta anys; i el salt de 8 mil·límetres a vídeo digital a totes llums esgarrifós.

Canales ens va explicar amb gran eloqüència la seua tècnica de gravació, amb una càmera súper 8 de l'època, amb pel·lícula Kodak caríssima i pràcticament sense mitjans. " Mientras tenga mis piernas" narra en 15 minuts la vida d'un adolescent rebel en un món assetjat per les drogues. La seua lluita particular en una Espanya que comença a obrir els ulls després de l'època Franquista. Els drames que allí es compten no són tan diferents com els que ens aguaiten hui en dia. En una seqüència de l'obra, el protagonista es passeja per una manifestació en la qual, milers de personen demanen al Govern més treball i menys ajudes; fet que va deixar perplexos els assistents a la xarrada, fent la sensació que durant trenta anys no hem solucionat res. És el que té la història, que està ací per a recordar-te el que no s'ha fet.

El curtmetratge atresora un alo reivindicatiu d'un futur millor, que potser encara anhelem aconseguir. Després del visionat del seu curtmetratge, Canales va dissertar sobre la indústria audiovisual de l'època, sobre la seua dilatada experiència en el camp del vídeo i va deixar a propis i estranys bocabadats; ens rendim davant d'un jove, que sense mitjans i sense diners, va rodar en cel·luloide un curt arriscat per a l'època.

Paco Canales, veí de Vila-real, sempre ha estat lligat al món audiovisual; des de sempre se li recorda càmera en mà, bé de fotos o vídeo. Ha sigut gerent de la seua pròpia productora de vídeo amb importantíssims treballs a nivell provincial i nacional; és també fundador i director gerent de l'ens local TEVE 4, que hui en dia continua emetent periòdicament.

En esta sessió vam poder veure també: 

1. " La posibilidad de vivir", d'Agustín Martínez. Quan es patix un accident de cotxe, es planteja la vida d'una altra manera. 

2. "Artículo 18", d'Alicia Van Assche. La Constitució Espanyola garantix el dret a l'honor, l'intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge... 

3. "La Piñalta" de Manuel Llauradissa. Diu el refranyer Espanyol, allà on anares, fes el que veres. 

4. "Stay", d'Álvaro López i H.R. Paternain. Poden 7 minuts generar terror autèntic? 

5. "Lifestyle for men" de Borís Kozlov. Una àcida crítica als anuncis de productes masculins, forma de vida i estils. 

6. "Mientras tenga mis piernas" de Paco Canals. Un curtmetratge amb més de 30 anys de vida.

Drive, experiencia audiovisual

Cuando vi "Drive" quedé sumido en una absoluta fascinación. No sé bien como explicar el género de ésta película; es un thriller sí, pero decir eso es quedarse a medias. Es algo "neo-noir", o lo que es lo mismo, nuevo cine negro; pero tampoco sería acertado. Es un video-clip gigante, aceptamos pulpo como animal de compañía, pero todavía no abarcamos el concepto total"drive".

Es su música, al más puro estilo electrónico minimalista, que recuerda a Daft Punk en "Tron Legancy"; es el protagonista, al que la película le queda como un guante y no imagino a otro como a Kevin Spacy en "American Beauty"; son esos silencios necesarios y oportunos, que los pide la historia como en "Lost in traslation"; todo eso es "Drive".
Todo eso y mucho más, porque además de ser una de los baluartes del nuevo cine negro, es arriesgada y rompe con la forma de contar una película, restando importancia al guión y a los diálogos y exacerbando lo audiovisual, sin caer en la tentación de sobrecargar con efectos en posproducción.

Es por eso que "Drive", es una experiencia, más que una película. Es una de esas cintas que debes ver si quieres ser el protagonista de tu próxima conversación cinéfila. "Drive" es un ejercicio de estilo, de encanto sensual que fascina, de belleza. Porque aquí mola desde la chupa del conductor, hasta el carro que se gasta.
Está tan bien llevada a término, que a los personajes casi no les hace falta hablar, es más, si hablaran más, no sería lo mismo.

La película gira alrededor del conductor, que es así como se hace llamar; en su trabajo en el taller, de especialista en películas y en peligrosos trabajos sucios.  Y tanto gira y se recrea, que convierte la conducción en un arte. Si cuando acabas de ver la película no te dan ganas de ponerte unos guantes y conducir, es que estás muerto.

Su director Nicolas Winding Refn, no había hecho nada destacable hasta la fecha, y este es su primer galardón tras las cámaras, Palma de oro en Cannes (2011) al mejor director. Así que tranquilo, la película no es mala, a lo mejor no te gusta porque es muy moderna, pero mala no es.

Cinefórum Cineculpable complix un any

Al setembre del passat any va començar esta activitat, que se centra per un costat a fomentar la figura dels directors de la província i per un altre a mostrar curtmetratges no convencionals, fent la recerca al patrimoni audiovisdual del Festival Internacional de Curts Cineculpable.

 

Cinefórum Cineculpable ha complit un any de vida, emocionat per l'acollida que esta xicoteta activitat ha tingut entre els amants de l'art en curt. Hui fa un any varem començar en una xicoteta sala del Espai Jove, en el pis de dalt, érem 6 persones, totes evidentment amants fidels dels curts. Al mes següent, eixa habitació de reunions es va quedar xicoteta; una projecció de curts d'estil purament “underground” va cridar poderosament l'atenció entre els acòlits, que n'hi ha, d'este xicotet gran art audiovisual. Mes a mes, se va anar consolidant l'activitat, que ja ha comptat amb la presència de curtmetratgistes com Álvaro Beltrán, Sergio Tellols, Román Rubert, entre altres, que han aprofitat per a fer una “review” de les seues obres.

I és que tots els mesos, un artista local, projecta algun dels seus treballs i se sotmet a la taula redona que té lloc a l'acabar la sessió. És l'autèntica essència del Cinefòrum, poder parlar amb els autors, dels curts que s'han vist i del seu propi. Especial i fecunda va ser la xarrada amb “Dos primos muy primos” o amb els “Freaks in Black”, estos últims recentment jalonats en CIM (Cinema internacional de merda de Sueca) amb la seua obra “No invadirás Polonia”.

Aquest dimarts ens va visitar l'autor Vila-realense Cristian Micó, un artista totalment “outsider” i que toca tots els pals haguts i per haver-hi; en el seu bagatge individual ha escrit llibres, haikus, pinta, dirigix, compon i tot això d'una manera libèrrima i personal.

Recentment, Cristian va dur a terme la producció, guió i direcció del seu primer llarg, “la sonrisa japonesa”. Una cinta d'autor, gravada en vídeo digital i sense a penes pressupost, poc més de 3.000€.

Cristian va revisar en esta ocasió “Bon jour mon amour” i 'Dentro' (2003) , treballs disenyats per una mateixa ocasió, un curt dins de l'altre, però al mateix temps independents; produïts per la llavors incipient productora també de Vila-real “El Peatón”. La xarrada amb Cristià no va defraudar, un home entregat a la cultura zen, abnegat en la construcció i busca de nous camps artístics, que no defallix davant de les adversitats que viure de l'art comporten.

Però a més la sessió del dimarts es va compondre de:

1. “Argentina” d'Igor Zabala. Un moment precís, una mirada, un desig, i tota la resta no importa.

2. “Mosca” de Juan Arata. Continuem buscant com fer cine en un minut, de moment ho aconseguim.

3. “Los Planetas” de José Carlos Ruiz. I si les relacions humanes orbitaren com els planetes del sistema solar.

4. “Mariándula” de Darío J. Ferrer. Una història que narra, davall l'atenta mirada d'una xiqueta, un misteri en un poble xicotet.

5. “Bon Jour mon amour” i “Dentro” del Vila-realense Cristian Micó Ebro.

Des de Cinefórum volem donar-vos les gràcies a tots els que, acudixen i s'interessen per l'activitat, amb vosaltres tot va començar a funcionar. Complim un any, amb la vostra companyia, sense la qual, açò no tindria sentit.

Un ciudadano ejemplar

Cuando me dijeron de qué iba la película, perdí todo el interés por ella. Ya hemos visto muchas historias de venganzas, en la que todo sale a pedir de boca del vengador. No me interesa, ya ví "The punisher" y tuve suficiente.

Sin embargo, la gente me hablaba bien de "Un ciudadano ejemplar", y aún así, me resistía a verla. Hasta que un buen día, la puse.

Me arrepiento de no haberla ido a ver al cine, también de no hacerlo antes, aun en DVD. "Un ciudadano ejemplar" es una gran película con algo muy especial; una trama aparentemente vulgar que se tuerce y se retuerce y no te deja preveer lo que viene a continuación, aunque sea una simple historia de venganza. El hilo argumental te descoloca una y otra vez, te desconcierta y se vuelve imprevisible. Sabes que se va a vengar, pero no sabes cómo, cuándo y por dónde.

Es una película curiosa, en el minuto 30 jurarías que ya se ha terminado, que ya no hay nada más que contar. Te equivocas, te vuelven a engañar.

"Un ciudadano ejemplar" está a la altura de otras grandes películas como "S7VEN", o el "Silencio de los Corderos", a las que recuerda, aunque no podemos encumbrarla a obra maestra del cine, el resultado es bueno, digno y muy potable. El poso que te deja es el de haber visto una gran película.

Su director F. Gary Gray, ha firmado otros títulos interesantes, como "El negociador", "Italian Job" o "Be cool", que son películas discretas pero buenas. Sin embrago "un ciudadano ejemplar" está por encima de estos títulos, bien porque sea su última película, o porque en ésta, el guión (Kurt Wimmer) invitaba a éstos giros inesperados que te gustarán, al mismo tiempo que te desconcertarán.

Sessió del 26/06/12 Cinefórum Cineculpable Sessió especial coincidint amb el Dia Internacional de la Lluita contra l'Ús Indegut i el Tràfic Il·lícit de Drogues

Sis curts triats per Cineculpable i la UPC es van projectar en l'Espai Jove.

Cinefórum Cineculpable en col·laboració amb la Unitat de Prevenció Comunitària de l'Ajuntament de Vila-real va preparar una sessió dedicada exclusivament a treballs que aborden la temàtica del consum de substàncies; aprofundint en la problemàtica social, el rebuig, i les situacions de risc que les drogues il·legals i legals comporten.

Hi ha curts històrics, de ciència-ficció i de continguts molt variats. Però al cap i ala fi, les obres reflectixen sempre una part de la societat. En esta ocasió, el món de les addiccions, de les substàncies prohibides i també les permeses, com és el tabac; que ha omplit la gran majoria de les cintes seleccionades per a l'ocasió.

Els treballs de la sessió de dimarts passat no són drames familiars o socials sobre el consum de drogues, tampoc documentals en primera persona com les televisions ens tenen acostumats. En Cinefórum Cineculpable preparem una sessió diferent i arriscada, com ja ve sent habitual. Allunyada de missatges institucionalsment i políticament correctes. Esta vegada els autors aprofiten el món de les addiccions per a tractar un tema tan delicat amb humor, a manera de clip musical, en curts d'escassíssima duració o amb autèntic doble missatge; res ortodox a pesar de tractar un tema tan delicat.

La sessió contenia:

1. No smoking d’Ylliana. Clip musical i mímic, aquest treball ens recorda aquell temps no tan llunyà, en el qual es podia fumar en el treball.

2. Room de Fernando Franco. Una pertorbadora història basada en fets reals, fruit de l'Escola de Cinema de la Comunitat de Madrid.

3. Silba Perfidia de César Esteban Alende. No és necessari que es parle de conductes addictives directament, n'hi ha prou amb insinuar-ho.

4. La herencia de mamá de Rishi Daswani. Cruenta història de dos germans enfrontats pels diners.

5. El fardo d'Iván Collado, Jordi Marín, Kike Sanz i Héctor Salvador. No sempre en tractar el tema de les drogues ens hem de posar seriosos, cap l'humor disbauxat.

6. Fumando es, pero… de Javier Marco. Com ja és tradició, un curt de curta durada, amb prou feines dos minuts.

Amb esta edició de Cinefórum vos diem fins després, tanquem per vacances. Però tornarem al setembre, amb més curts, més il·lusió i moltes novetats. Però sobretot, el més important és que estigueu ací, com sempre. Gràcies a tots els assistents de les diferents sessions de Cinefórum i també a tots aquells que en algun moment vos heu interessat per l'activitat, amb vosaltres tot va començar a funcionar.

Sessió del 29/05/12 Cinefórum Cineculpable Estrena “Nina” el curtmetratge que culmina el taller de vídeo del Espai Jove.

L'Espai Jove es va vestir gala per a una estrena molt especial; el resultat del Taller de vídeo que durant 6 mesos s'ha impartit en el propi Espai.

El curtmetratge “Nina” és l'experiència audiovisual que tots els integrants del taller han realitzat davall les directrius de l'autor Vila-realense Sergio Tellols, el qual ha comprovat “in situ” que el resultat ha sigut més que òptim. Sergio, curtmetrajiste de dilatada trajectòria a pesar de la seua exultant joventut, ha guiat els seus pupils, no sols acadèmica, sinó també pràcticament i són ells, segons va dir Tellols, els que s'han posat mà a l'obra en la producció de curt, jo només els donava algun consell, postil·le.

“Nina”amb els seus defectes i amb les seues virtuts, però amb una tremenda il·lusió que es va veure referendada pels comentaris dels allí presents en la posterior xarrada col·loqui.

Durant els seus ja més de 6 mesos de vida, Cinefórum Cineculpable, s'ha anat consolidant com una autèntica alternativa audiovisual, que tracta de mostrar aquells curts que difícilment tindran cabuda en grans certàmens. Eixos treballs arriscats, experimentals, diferents... Això és quelcom, que posseïxen els treballs com “Nina”, realitzat per alumnes novells, res acostumats als dogmes cinematogràfics i que quasi sense donar-se compte, impregnen en la seua obra el que de veritat porten dins i no es preocupen per agradar ni retre comptes davant ningú. Són obres pures, verges, encara no picades pel corró del comercial.

Per a l'ocasió, es van programar, a més de “Nina”, alguns curts “ad hoc” que van acompanyar a l'estrena. Els treballs triats són fruit d'experiències semblants, com són l'escola de cinematografia Andalusa, Madrilenya i altres tallers de vídeo i cine, que discorren per tota la geografia Espanyola. Obres que guarden per una costat la innocència del primer treball, i d'un altre, tot el potencial d'un autèntic curt d'autor. La sessió del dimarts es va compondre de:

1. “Requetemuerto” de M. Pablos Jiménez. Vetla, tot pareix tètric, encara que un no ho vullga.

2. “Para ser cajera del súper siempre hay tiempo” de Luis López. Una curiosa forma de comptar una història, partint de la més pura improvisació.

3. “La virgen puta” de Lola Salmerón. Una jove, manté una pertorbadora relació que li fa replantejar-se contínuament seguir avant.

4. “Padam” de José Manuel Carrasco. Les cites a cegues sempre ens oferixen hilarants resultats...

5. “Turno de noche” de Víctor Palacios. Un vigilant, càmeres de seguretat i la quietud de la nit, un còctel explosiu.

6. “Nashville” de Marta Pisa. El crim sempre té més d'una visió, la de l'autor i la del testimoni.

7. “Nina” del taller de vídeo de l'Espai. 

Sessió del 24/04/12 “Dos primos muy primos” en Cinefòrum Cineculpable

Quan Cinefórum va començar el seu camí, tots sabíem que a tard o d’hora arribaria este moment. La visita de “dos primos muy primos” va ser un dia especial per a la comunitat que seguix el món del curtmetratge; perquè representen l'autèntica essència del curt més pur. Xicotetes dosi, sense pressupost, idees espaterrants, i una posada en escena brutalment destrossadora; “los primos” aconseguixen que les seues històries, encara trencant els dogmes més innovadors del sèptim art, et facen més que divertir, trencar de riu.

El treball de diversos anys experimentant amb cada gag, amb cada efecte, perfilant i refinant quelcom tan difícil com fer riure, va desembocar en la compra dels seus capítols per una plataforma digital, que els va emetre durant 6 mesos i l'edició, d'altra banda, d'un DVD amb tots els seus gags.

En esta ocasió, “los primos” ens van visitar presentant un nou material, el seu documental 'Tú eso lo ves o no lo ves”. Una preada joia audiovisual que repassa la seua història, explicant a través d'una retrospectiva, com van ser els moments incipients dels cosins, amb les seues idees més primigènies, fins a tocar l'èxit i el reconeixement.

Durant la xarrada col·loqui, vam poder comprovar que els gags dels Vila-realencs Pascual Ibáñez y Cristian Font amaguen darrere un autèntic saber cinematogràfic i que poc o res, està deixat a l'atzar.

A més de “ Tú eso los ves o no lo ves”, vam poder veure:

1. “Present perfect” de Mikel Roda. Un sopar en família, tot és perfecte, llevat que cada invitat oculta un secret d'un altre.

2. “Strike 2” d'Arturo Prins. M'alce un moment, quan torne a la taula, un estrany està menjant del meu plat.

3. “Columba Palumbus” de Koldo Almandoz. Un curtmetratge visual, que sense diàlegs sorprén a l'espectador per la seua senzillesa.

4. “3 en playa” de Sergio Candel. Un curt que amb un sol pla, sense diàlegs i amb tres actors, compte una autèntica història que val la pena veure.

5. “Tú eso lo ves o no lo ves” de “dos primos muy primos”. 

6 mesos de Cinefòrum

Amb la sessió del passat 27 de març s'han complit sis mesos des de que al setembre de l'any passat, l'Espai Jove de Vila-real va acollir la primera sessió de Cinefòrum. Esta a priori arriscada iniciativa, que té com un dels seus fins, la revisió del patrimoni audiovisual del Festival Cineculpable, ha anat interessant cada vegada a més persones, que desposseïdes de la cautela inicial, han visitat les noves sessions de curts, que s'oferixen de forma gratuïta, tots els últims dimarts de cada mes, a les 19.00h.

En esta ocasió vam tindre l'oportunitat de departir amb Fili, el creador de “Trance” un curtmetratge “made in” Vila- real, que navega entre el món de l'oníric i la realitat, confonent a l'espectador, en una desconcertant història de desig. El resultat d'este treball va ser més que digne, a pesar de no comptar amb quasi pressupost i rodar en la seua pròpia casa, en condicions realment angostes. '”Trance” va ser el tret d'eixida per a este creador, que s'ha decantat més pel terreny del documental després del rodatge d'esta obra. Antoni Castelló i el seu alter ego creatiu Fili, dediquen la seua vida laboral i les seues inquietuds a un nou projecte personal InsolitLAB, una empresa que busca nous camins tècnics, formals i narratius, en la producció i exhibició de productes audiovisuals.

Fili, va ser al seu dia director de Cineculpable (02 a 05) , i és un reconegut fan del món del curtmetratge; així ho va fer veure en la taula redona després de les projeccions, on va estar acompanyat per Óscar Parra, amic i membre de la producció de “Trance”. Junts van realitzar una review passats 5 anys de l'estrena, explicant els amagatalls de la mateixa i els problemes de voler fer un treball professional sense mitjans econòmics. També va avançar que pensa presentar a l'edició d'enguany del Festival Cineculpable, el seu últim treball “24 mentiras”, que és com tota allò que toca, prometedor.

Es va poder veure a més les obres següents:
1. “Un corto”, de Diego García i Guillermo Navalón. Com es fa un curt? Ací vam tindre la resposta.
2. “RE”, d'Alberto Argüelles. Un accident de cotxe és el 'leitmotiv' d'este enorme treball que a la parell de pertorbador, està realitzat amb una impecable interpretació i millor fotografia.
3. “Theatron" d'Alberto Evagenlio. Inquietant i coratjosa història sobre un teatre amb tints de malson, on es posen a prova atributs com el valor, l'entrega i la capacitat d'acabar amb la vida d'un altre.
4. “Equipajes”, de Toni Bestard. En deu minuts, este treball tanca tots els condiments per a un curt perfecte. Un problema, dos persones, un sol ambient...

Vos esperem a tots en la pròxima edició de Cinefòrum Cineculpable, que serà el 24 d'abril a les 19.00h, en l'Espai Jove de Vila-real.

"Cinefórum Cineculpable”, la sessió del 28 de febrer de 2012

L'Espai Jove de Vila-real va viure una intensa jornada cinèfila dimarts passat 28 d'abril. En esta edició ens va visitar el Vila-realenc Román Rubert i els integrants de “Producciones Amorfas” Manuel Navarro i Chencho Clausell, pares de la criatura “Pantocrátor” un curtmetratge inusual, infestat de simbolismes i que en boca dels seus creadors van admetre “difícil d'entendre en el seu primer visionat”.

“Pantocrátor” s'ha mantingut en la memòria col·lectiva dels assidus al Cinefòrum, ja que moltes han sigut les al·lusions a este sorprenent curt, que a banda de no deixar indiferent a propis i estranys, està jalonat per una més que decent fotografia i una inquietant estètica. “Pantocrátor” havia d'estar en el Cinefòrum i tindre tots l'oportunitat de poder departir amb els seus autors. Estos, van presidir la taula redona amb quelcom d'incertesa, no imaginaven que el públic adora esta xicoteta joia de 8 minuts; encara així es van mostrar senzills i inclús aclaparats davant de tanta expectació.

“No hem fet el curt per al gran públic, de fet tampoc ens agrada molt el cinema”, comentava el seu director, sense saber molt bé si els seus comentaris són una mena de sàtira al sistema o simplement un exercici d'humilitat. “Pantocrátor” és un treball on l'espectador experimenta rialla, incertesa i inclús desfici; però sempre unes imperioses ganes de tornar a veure el curt."

“Es difícil veure obres així, tan atípiques i tan allunyats dels dogmes del cine comercial”. Explicaven els seus autors, mentres que el públic escoltava absort com els seus creadors desvelaven algunes de les críptiques escenes. 'De fet, hi ha molt de David Lynch i Buñuel en este curt, va sentenciar el seu director'.

Però no sols de “Pantocrátor” viu l'home. També vam poder veure altres treballs igual d'interessants, replets d'enginy, audàcia, desimboltura i per què no, de risc; qualitats que fan del curtmetratge una obra d'art que experimenta noves vies d'expressió audiovisual. Es va poder veure:

1. “El despacho”, de David Muñoz. Un treballador que comet una fallada està exposat a la reprimenda del seu cap.
2. “La excusa” d'Ernex. Qui no ha arribat tard alguna vegada i pel camí de volta a casa a fabulat amb milers d'excuses.
3. “Manolo Global” dels germans Esteban. Noves tecnologies i treballs rudimentaris mai han casat bé.
4. “Cuentaselotodo” de Moisés Romera i Marisa Crespo. Estos vells coneguts de Cineculpable es van marcar un curt de trenta segons. Gens millor que veure-ho.
5. “Mirades”, de JLP Ramírez. Visió subjectiva, pla seqüència, càmera al muscle; són formes arriscades de comptar un història.
6. “Un héroe de acción”, de Gorka Losada. Si hi ha algun dubte del que és un antiheroi, queda resolta amb este hilarant curt.
7. “Pantocrátor”, de Román Rubert. L'obra provincial d'este mes.

"I poc més que emplaçar-vos a tots per a una pròxima sessió de 'Cinefòrum Cineculpable' que serà dimarts 27 de març a les 19.00h en l'Espai Jove de Vila-real, enfront de l'estació de ferrocarril. L'entrada és gratuïta. I recordar que després de la projecció tindrà lloc una xarrada-col·loqui, presidida pel director provincial, que ens visite amb la seua obra.

Cinefòrum Cineculpable la sessió del 31/01/12

Dimarts passat 31 va tindre lloc una altra sessió del cinefórum cineculpable a l'Espai Jove de Vila-real. Va passant el temps, i a poc a poc, els aficionats a este xicotet art van perdent la por i es deixen portar per la curiositat, acudint a les projeccions que tenen lloc l'últim dimarts de cada mes, en la que ja és quasi oficialment, la casa del curtmetratge a Vila-real.


Esta sessió va ser especial, ens van visitar el col·lectiu local 'Freaks in black', per a parlar del seu extravagant “No invadiràs Polonia” el seu primer curtmetratge. Amb ell, i en boca dels seus autors “La gent ens reconeixia pel carrer, i inclús ens invitaven a copes, en internet les visites es cremaven'. I és que “No invadirás” és un curt pop, nascut veloçment d'un “brain storming” a propòsit del taller vídeo que dirigix l'ínclit David Domingo en la UJI."
El públic va lloar una obra què no és fàcil poder veure habitualment, perquè en els grans certàmens, ja no tenen cabuda estos treballs rudimentaris, desenfadats i que trenquen tan abruptament amb les regles del sèptim art. “Encara ens sorprén que el curt resistisca tan bé els 20 minuts de duració” van comentar els autors; i és que treballs així només succeïxen una vegada en molt de temps, en els que confluïx una sinergia de guió hilarant, estil sense pretensions ni embuts i el “feedback” d'uns amics que es reunixen per a crear. “no podíem comptar d'una altra manera la història d'un excampió de lluita lliure, que viatja al passat per a matar Hitler, quan només era un xiquet”; d'esta manera van argumentar el seu estil i la forma de comptar este curt, que si encara no has vist, comets un autèntica temeritat."

Era evident que els “Freaks in black” protagonitzarien el debat que té lloc després de les projeccions, on van quedar a un costat els altres cinc curts que es van poder veure. Encara així, va haver-hi temps per a debatre:

1. “Blanco o negro” d'Andrés Sáez d'Heredia. Curt retro gravat en 1991, on vam poder veure que no sempre donar un final a una història és condició per a fer un bon curt.

2. “Bla, Bla, Bla”, d'Alberto Santaella. En la que es compte la història d'un actor que es revela davant de la seua carrera sense solució de continuïtat dins d'un curt i qüestiona des de la figura del director als extres.

3. “Hablamos esta noche” de Jose Luis Santos. Tracta sobre la importància de la comunicació i els secrets en una parella.

4. “Usted está aquí”, de José G. Aresta. Un altre curt curtíssim, este amb els títols de crèdit a males penes arriba al minut.

5. “Cuestión d'actitud” de David Cambres. De vegades, les conversacions amb el teu cap poden ser d'allò més tenses i inesperades. Sempre és curiós veure curt en pla seqüència. Vos esperem, fidels seguidors i també a nous curiosos, que vullguen passar una vesprada veient curts entre amics. La nova sessió queda programada per al proper dimarts dia 28 de febrer, vos esperem en l'Espai Jove de Vila-real, a les 19.00h, amb entrada gratuïta.